Pregó de les Festes del Roser 2015. Part Alta

Festes del Roser 2015. Tarragona

 

 

El millor que hi ha a la vida és poder dir gràcies. Verbalitzar l’agraïment perquè algú ha pensat en nosaltres.

Vull dir que és un premi per mi, de veritat, que des de l’Associació de Veïns del Carrer Merceria i Voltants m’hagueu donat l’oportunitat de ser la pregonera de les Festes en Honor de la Verge del Roser, una devoció que ve de molt lluny, i que perviu amb l’esperit festiu del carrer Merceria, el cor de Tarragona, encara d’origen més remot.

Gràcies.

Vaig abordar aquest pregó com el foli en blanc al que tantes vegades vaig enfrontar-me quan feia de periodista. No us negaré que la por ha estat la mateixa que m‘omplia llavors davant la responsabilitat d’explicar, ajustant-me als fets, la realitat, els esdeveniments de la ciutat i les accions dels seus habitants.

Però encara resulta més difícil quan el que vols plasmar té a veure amb pensaments i sentiments, més subjectius, en realitat, més íntims.

I em va venir al cap que, al març de l’any 1999, quan treballava a La Vanguardia, vaig titular un reportatge “La Part Alta renace”. Explicava que “a la Part Alta segueix la gent de tota la vida, però també comencen a tornar els que van marxar”. Vaig escriure que Emilia Guinovart era un exemple d’això, perquè la seva família va deixar la Part Alta per anar-se’n a viure a l’eixample de la ciutat. Recollia unes declaracions de l’Emilia que deien, “al casar-me, he tornat al barri gràcies al fet que s’han construït habitatges nous i les coses han millorat molt i molts joves comencen a apostar per la Part Alta perquè té molt més encant que la rambla Nova”.

Aquest encant, sense desmerèixer ni cap racó de Tarragona ni cap replec de la part alta, per mi es concentra en el carrer Merceria, amb les resplendents lloses sota els pòrtics; en la seva desembocadura al fòrum provincial, oberta al cel, en la seva baixada del Patriarca que sempre vull recórrer de pujada per meravellar-me amb l’angle més quotidià de la catedral metropolitana.

Vaig pensar que recordar aquell reportatge em donava peu a poder parlar de la meva primera relació amb el barri. Va ser com a periodista, de modesta i tímida cronista, de persona estranya que furga en una enigmàtica realitat, com una curiosa insolent que tafaneja en l’existència plaent i moderada al mateix temps que agitada i bulliciosa dels seus habitants.

Vaig aprendre molt d’aquella època, però sobre tot, a respectar aquest barri, als homes i les dones, joves i grans.

Vaig prendre consciència que són la saba d’aquesta metròpoli, si, d’aquesta ciutat que va més enllà de les muralles que encara ara protegeixen el seu cor.

Potser els ha estranyat que reproduís el nom de la persona que em feia les declaracions l’any 1999. Cert que és insòlit , però ha estat un gest del tot conscient, fer de la persona el símbol que les ciutats, els barris, els carrers, els edificis, tenen sentit quan s’omplen d’éssers humans.

Aquestes festes, perviuen, des de 1925, gràcies a ells. Puc posar noms: Joan Clotet, Josep Guinovart, Josep Espinach, Emili Francesch… Ester Samper, José López i molts altres. Però també reconèixer les milers de persones anònimes que amb la seva feina, esforç, il·lusió i constància han legitimat aquesta festa i li han donat continuïtat al llarg dels anys.

Tinc el gran honor d’haver estat cronista d’aquest barri i d’aquestes festes. Ara, 18 anys després d’aquell reportatge, un de tants que vaig poder escriure, ja no em sento observadora. Sóc part activa. Treballo, passejo, compro i em relaciono diàriament en els voltants d’aquest carrer Merceria o en la Baixada del Patriarca, el que va ser solera del Castell de l’Arquebisbe Tort.

La meva vinculació és cada dia més gran, més estreta i, perquè no dir-ho, més compromesa. Sempre he tingut una vocació de servei. Sempre he tingut una inquietud que va més enllà de ser una mera espectadora. I malgrat que la línia entre periodisme i política existeix, crec que és molt fina perquè des d’ambdues perspectives es pot transformar la societat, millorar les coses.

Voldria arribar al final d’aquest pregó recordant –de memòria- els versos d’un insigne veí de la Baixada del Patriarca, el poeta Jaume Vidal i Alcover, del seu poema èpic sobre la ciutat de Tarragona, Dedicatòria per un arc de triomf, on dibuixava, literàriament, el nostre paisatge contra el cel:

 

Aquesta terra antiga!

hi pasturen arreu

com a ramats, els segles.

Dura frontera de lluita,

t’emparava un cordó de castells

i de torres de guaita.

 

I l’entranyable vers del poeta tarragoní Josep Antonio Guàrdias, dedicat a vosaltres, amfitrions d’aquesta festa:

Neixia de la mar, com Citerea,

I és pedra i llum i aire

I solatge de segles

D’on treu la força de cada hora

Les festes del Roser, tradicionals i humils, són una crida als tarragonins i tarragonines per prendre per últim cop el carrer de forma solemne i també festiva i retrobar-nos quan el temps encara acompanya.

Convido a tots les tarragonines i els tarragonins a deixar de banda les preocupacions, agafar forces per al llarg hivern i a gaudir de la festa.

Visca les festes del Roser!

Visca Tarragona!

Per Begoña Floria

Periodista, socialista y actualmente concejal en Tarragona. Me apasiona todo lo que tiene que ver con comunicación, sociedad en red y nuevos liderazgos sociales

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *