>L’aigua, hem d’anar més enllà

>

L’aigua és notícia cada dia. Més que l’aigua, la sequera. Mirem al cel, com els gals de l’aldea d’Astèrix, amb l’esperança de l’enyorada pluja. I mirem l’aigua i la sentim nostre, alguns fins i tot la consideren com la seva pròpia sang, i entrem en discursos irracionals.

Cada dia parlem d’aigua, de la seva gestió, del decret de sequera, de si els vaixells, de si les canonades, de si el CAT o de si els pous.

I hem de parlar d’aigua, però hem de superar la immediatesa, hem de deixar els debats territorials estèrils, de discutir on està el límit de la propietat, de l’enfrontament (històric) gran metròpoli zones rurals (o fora metròpoli), de si ens deuen o devem, de preguntar si al revés “ells” farien el mateix.

Qui són ells? De qui es l’aigua? Per què mirem al cel?

L’aigua és un bé universal. És de tothom, apropiar-se d’ella seria un Mad Max sense final feliç. I hem d’anar més enllà, pensar en que l’escassesa d’aigua serà (és ja) un problema universal i que hem de prendre mesures com a espècie, perquè d’una altra manera no podrem tirar endavant.

Estalvi, eficiència, consciència. Però de forma permanent, no ara o demà, que tenim necessitat, sinó sempre.

Per Begoña Floria

Periodista, socialista y actualmente concejal en Tarragona. Me apasiona todo lo que tiene que ver con comunicación, sociedad en red y nuevos liderazgos sociales