La Senyera i el llegat d’Allende

La Diada d’avui és especial i ho és també pels que no compartim el corrent públicament més visible i hem decidit lliurement no participar en la Via Catalana ni en els actes d’afirmació independentista. Fa dies que reivindico que avui sigui una Diada celebrada des del respecte, la pluralitat i la lliure i democràtica expressió de la nostra estimació per un país que no és propietat de ningú. A Tarragona ha estat sortosament així, els actes institucionals organitzats per l’Ajuntament de Tarragona han estat presidits per la senyera, la bandera de tothom, i l’ambient ha estat de cordialitat i convivència.

 

Al principi del dia no les tenia totes amb mi perquè fa dies que he estat objecte de nombrosos comentaris despectius per defensar públicament una relació diferent amb Espanya però sense un trencament radical. Comentaris insistint-me que millor que calli, que això del federalisme és una quimera, i que, segons ells, no defenso el dret a decidir (cosa evidentment totalment falsa)… En definitiva, lliçons de catalanitat i imposició d’un pensament únic, el seu.

 

El menys teniment del Govern d’Espanya cap a Catalunya en aspectes bàsics, principalment un finançament més just, ens ha enfadat molt a tots, també a mi. S’ha generat una situació en la qual una majoria de catalans i catalanes volem decidir sobre quin ha de ser el nostre futur. Això si, el procés cap a la consulta hauria de ser neutral, sense opcions pre definides on tothom puguem defensar el nostre model. En el meu cas, el desig és assolir una nova relació amb Espanya més justa i on Catalunya mantingui la seva identitat i la seva força com a país, sense oblidar que passi el que passi cal garantir els serveis i els drets fonamentals per tots els ciutadans i ciutadanes.

 

És un camí llarg, on hi ha dies assenyalats. Avui n’és un i la principal notícia ha estat que milers de catalans han participat en la Via Catalana, això és una obvietat. Dit això, tinc el convenciment que si la cadena hagués estat per reclamar el dret a decidir i no per la independència hauria estat molt més nombrosa. És aquí on penso que el tema ha quedat una mica esbiaixat i trobo excessiu que els organitzadors i el Govern d’Artur Mas parlin de la veu d’un poble. La Via Catalana ha tingut una participació multitudinària, amb un altaveu mediàtic altíssim i amb un entusiasme lloable. Tot el meu respecte per aquest moviment a favor de la independència, simplement recordar que és una part del poble català, i que en el procés per decidir el nostre futur cal tenir en compte tothom.

 

Precisament la Diada d’avui ha tingut també una altra efemèride important, el 40 aniversari del cop militar a Xile. Ho hem commemorat com cada any a l’ofrena organitzada per l’Associació Salvador Allende de Tarragona al Camp de Mart. En l’acte han sortit reflexions de molt de calat sobre quines són les bases de la llibertat d’un poble, que estan en la qualitat democràtica, la recuperació de la memòria històrica i en garantir que la seva ciutadania pugui viure amb dignitat i justícia social.

 

L’acte d’Allende m’ha fet refermar en un pensament. Un país no es construeix excloent la gent que pensa diferent i hauríem de ser capaços de decidir com a poble sense imposar un pensament únic ni quedar atrapats en una teranyina teixida a partir de baixes passions atiades pels nacionalismes català i espanyol enfrontats a mort. El camí no és imposar una bandera diferent, sinó unir-nos en la defensa de la Senyera que ens representa a tots i a totes. Visca Catalunya!

Article publicat a DelCamp.cat

 

Per Begoña Floria

Periodista, socialista y actualmente concejal en Tarragona. Me apasiona todo lo que tiene que ver con comunicación, sociedad en red y nuevos liderazgos sociales