Isabel Núñez, una heroïna de la vida quotidiana

El dia 8 de març vaig participar en l’acte de lliurament dels Punts de Llibre Tarragonines a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tarragona. Enguany s’han dedicat a Manolita Gómez, Montserrat Salvador, Maria Rosa Llurba i Isabel Núñez. Totes elles dones lloables i de vida exemplar, mereixen un post en si mateixes. Em permetreu, però, que em centri en Isabel Núñez. La meva companya, Ana Santos, em va informar que seria homenatjada i a títol particular vaig assumir la glossa de la seva figura, un gran honor per mi. Aquí us la deixo. 

 

 

GLOSSA D’ISABEL NÚÑEZ GARCÍA. 8 DE MARÇ DE 2017

La vida d’Isabel Núñez García encarna el més heroic de la vida quotidiana de les dones de postguerra, supervivents de la repressió franquista que va ser especialment intransigent amb elles, i forma part del sòlid ciment sobre el qual es va anar edificant la transició política i aixecant aquesta obra encara inacabada de la igualtat.088

Aquesta introducció, doncs, ja ens dóna una idea d’una època en blanc i negre, de penúries i entrebancs, de la prohibició a les dones (que no el costum ni la decisió pròpia) de treballar quan es casaven, d’ultratjar els seus escassos drets. I el fet que avui estem aquí significa que la societat que som, que aquelles dones també van contribuir a configurar, reconeixem la vàlua, l’energia i passió, de dones com la Isabel Núñez García.

Isabel és una persona d’empenta i empremta. Una lluitadora solitària en la batalla diària per sobreviure, des de ben petita quan treballava de mainadera; quan, amb 18 anys, va entrar a la fàbrica de La Tabacalera feina que va deixar quan es va dedicar a la seva família. Després de 24 anys de matrimoni, és va quedar vídua i quasi sense recursos i va haver de tirar endavant amb les seves filles Rosa i Mari. En aquell moment, va demanar tornar a la fàbrica, dret que li pertocava, però malgrat inicialment li van dir que sí, finalment li van denegar deixant-la en una situació amb un futur incert.

Va ser el moment en què el combat deixa de ser solitari. Era David contra Goliat; Isabel contra el monopoli del tabac; una dona contra les regles opressives i injustes d’una societat dictatorial.

En aquella batalla per reincorporar-se al seu antic lloc de treball a la Tabacalera, que li va costar ni més ni menys que 8 anys, Isabel ja no va estar sola. Amb les seves companyes, va arribar a encadenar-se a la porta de la fàbrica dia si i dia també sense descans per reivindicar el seu lloc de treball. I quan ho va aconseguir, ella i altres com ella, va passar a formar part d’aquelles cigarreres que, amb la seva feina i les seves reivindicacions, van contribuir a la transformació de la societat.

Li agraïm a Isabel que no flaquegés en la seva lluita, ni sola ni acompanyada, perquè el seu esforç va promoure els canvis polítics i socials. Em refereixo a costums, a la forma de vida, fins i tot, a les lleis. En definitiva, a caminar cap a una societat sense discriminacions.

Al llenç on hi ha escrita aquesta part de la vida d’Isabel, pot encara afegir-se una lluita més per un altre grup invisible, la que du a terme des de l’Associació de Veïns del Barri del Port com a vocal de la Gent Gran. També, però, cal incorporar l’estima de la seva família i l’admiració d’aquesta ciutat. És per això que avui és mereixedora d’aquest homenatge, més que merescut.

Gràcies

Per Begoña Floria

Periodista, socialista y actualmente concejal en Tarragona. Me apasiona todo lo que tiene que ver con comunicación, sociedad en red y nuevos liderazgos sociales